APANYA CAMPION 2008

Apanya campions!

Quina passada! Quina alegria! Quina felicitat! Quina barreja de sentiments! Per fi ho hem aconseguit. Som campions d’Uropa. Campions de furngol urupeu.

I es que ja era hora: han tingut que passar 44 anys abans que ens toques algo. Ja esta be!. Pero ara ja es historia i som els mes millors d’Europa. Que encara no del mon pero com si ho fossim. I ens hi podem considerar (ja posats).

I es que despres d’un paperas que em fet: inbatuts: com un torbellinu!! Hem arrasat a tothom: als suecs, als italians (quin patir i quina bona digestio!!) i als rusos dues vegades entre d’altres, el millor punt i final va ser berenar-nos als alemanys.

I mira que quina por; que quina fama i quin curriculum que portaven a les espatlles a mes de lo gansos que eren. Que els pobres chavalets semblaven Picachu i companyia al costat d’ells (No juegue con eso chico, no vei que zon mu mayore y zu van a hase danyo? – dirien les seves mares a mes tendra edat). La colla de’n Guengaima (o com es digui) debia pensar: als aspanyols mo’ls menjem com frankfurts.

I no va ser aixi: prou sort varen tenir amb els turcs pero, tal i com dicen els manyos, no tots els dies s’apareix la Verge. Malgrat sembla que si que s’hi debia abocar un parell de vegades que varem tenir un gol quasi cantat (digue-li al pobre del Senna- que li va passar de llarg la pilota pel devant tant depressa i fugas com un taxi per la Gran Via).

I mira que hagues estat be que el Senna hagues marcat un gol definitiu. Als alemanys els hi hagues sentat com un laxant. En particular al capoll del Ballack, que vare demostrar que no val el que van pagar per la seva fitxa. Molt cridar i esgatussar pero al final res. El qualificatiu mes adhient que se’m passa pel cap es el de Chulillo-Lloret-De-Mar.

Pero bueno, campions: si. Celebrat i recelebrat. I aquest sentiment de benestar que t’omple el pit a manera similar de quan estem enamorats. I, si de sobres no s’ens ocurriria fer com a les pelicules ‘kikes’ de cridar-li a tothom ‘Estic enamorat, estic enamorat!” no ens sembla, d’altra banda tan disbartatat el buscar somriures complices amb els que ens trobem i dir; quin partidas eh? – Si, si campions d’Uropa tu! I gaudir d’uns moments de orgull que ja de tant temps negats que semblava part indiscutible ja,del carácter nacional.

I quin triomf mes propi; mes d’aquí. Perque quines cares podien ser mes familiars que les dels nanos que van guanyar ahir: Puyol (que qui no el conegues podria confondre’l pel que ens porta les pizzes el dissabte a la nit); Cazorla (que amb aquella pinta de pardillo podria pasar pel fill de l’alcalde de Pedradas del Cura, Albacete); Iniesta (l’aprenent de la tintoreria de la cantonada) o el Guiza, que a qualsevol moment pot confondre’s pel tio que ens va portar una racio de chipirones en contes de las patatas bravas que hemos pedio hase na hora). I per a postres el nen de del entresol segona (El Xavi) ha estat nomenat millor jugador d’Europa.

I si: quina alegria mes gran. Sembla que els sol brilla mes i que l’aire esta mes pur. I sembla que ja no importi com puja la gasolina; el preu de la vivenda; la situacio laboral, res! Ja no importa res… perque som campionns d’Europa!

Gracies futbol i gracies tele. Gracies teletienda i gracies testimonis de Jehova que piqueu a la meva porta. Tant me fa tot ja: perque som campions d’Europa!!!!